no tot són gorrions

Un dia em varen demanar quan m'havien començat a agradar els ocells i no vaig saber què respondre. La veritat és que, durant molts anys, per a mi només existien gorrions i coloms i no m'hi fixava gaire. Mon pare tenia coloms i a mi no m'atreien gens, em semblaven poc interessants. Però poc a poc em varen començar a agradar els ocells. Pensant-hi bé, record que un dia vaig sortir a passejar a la vora del riu Mersey, durant una època que vivíem per allà, i a la vora del riu hi havia un munt d'ocells blancs grossos. Vaig quedar enlluernada i vaig tornar tota entusiasmada a casa. No record ben bé que deviem ser, supòs que agrons blancs, perquè en aquella època no mirava documentals d'animals i a dir veritat no sabia ni què era un agró. D'això ja en deu fer quatre anys bons i he après moltes coses. Considerant que diuen que a partir dels trenta les facultats intel·lectuals comencen a minvar, me n'he desfet prou bé! Ara m'encanten i no puc entendre com abans podia no 'veure'ls' si són per tot arreu! La de coses que m'he perdut durant molts anys. És veritat que només veus allò que cerques i ara cerc - no tot el que deuria, em costa un munt dematinar!- i trob, trob moltes coses fantàstiques. La feina amb què et guanyes les garroves pot ser horrorosa i els fets diaris poc satisfactoris, però els ocells no deceben, sempre són allà i quan els veus aprecies que hi ha moltes coses que paguen la pena!